Aquest any 2021 s'escau el 50è aniversari de la meva ordenació sacerdotal. En aquesta ocasió, voldria compartir amb vosaltres, familiars i amics, alguns pensaments que sento més vivament i, així mateix, poder expressar-vos el meu agraïment i la meva proximitat.
En primer lloc, faig la meditació del record d'aquests 50 anys de ministeri sacerdotal. Responent a la crida de Déu, vaig decidir orientar-me vers el sacerdoci als 18 anys d'edat. Vaig cursar els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Barcelona i a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Vaig ser ordenat prevere, el 7 de novembre de 1971, a la parròquia de Sant Esteve de Granollers del Vallès (on estava destinat com a diaca) de mans de Mons. Ramon Buxarrais Ventura, que havia estat recentment nomenat bisbe de Zamora i que fou inoblidable rector de Granollers.
Després he viscut el meu ministeri sacerdotal a les parròquies de Sant Vicenç de Mollet, Santa Maria de Gràcia i Sant Gregori Taumaturg de Barcelona, així com he exercit la tasca docent al Seminari Conciliar, a l'Institut de Ciències Religioses de Barcelona i en altres centres acadèmics. Al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, també he estat cridat a col·laborar en el govern episcopal dels bisbes Carles, Martínez Sistach i Omella, primer com a Vicari episcopal i després coma Provicari general de l'arquebisbat. Més recentment, nomenat Canonge de la S. E. Catedral de Barcelona.
Per això el meu record es torna agraït en pensar en totes aquelles persones a les quals al llarg d'aquests anys he pogut fer el bé i pensar, també, en aquelles persones que m'han ajudat, que m'han consolat, fins i tot que m'han estimulat. Són tantes les persones que ens fan el bé, que val la pena, per un moment, com una instantània, recordar amb gratitud el rostre de tots els nostres benefactors. I no solament les persones individuals. El sentiment de gratitud s'adreça també a les institucions i corporacions que m'han acollit i honorat al llarg d'aquests anys.
La meditació del record, que podria allargar més i més, em porta a comprendre la vida com un do, que es compon de tot el que he rebut i de tot el que he donat. I acabo amb una sentida acció de gràcies a Déu per la meva historia personal que jo he teixit amb la meva llibertat, però que Déu, amb la seva providència, ha acompanyat i aconduït.
La segona consideració que faig és la de la fidelitat. Penso en aquell diàleg de Jesús amb els seus deixebles, que conclou d'aquesta manera: "Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m'acompanyi". Es tracta d'un seguiment que no consisteix a buscar honors i prestigi, sinó a estar disposat a donar-se als altres i assumir les dificultats que això comporti. També sovint em venen al pensament aquelles paraules eloqüents de sant Pere: "Senyor, a qui anirem?; només Vós teniu paraules de vida eterna".
Doncs aquest ha volgut ser el meu seguiment de Jesucrist en la seva Església. Perquè tota vocació, sigui al sacerdoci, a la vida religiosa o al matrimoni... no es pot portar a terme sense fidelitat, és a dir, sense perseverança, sense paciència, sense esforç, sense constància. Per això sento un profund agraïment per aquests cinquanta anys de treball pastoral, educatiu, evangelitzador. I prego al Senyor de perseverar fidel fins a la fi en la meva vocació humana i cristiana.
La tercera consideració que em faig en aquesta avinentesa és la del futur. Ara celebro els 50 anys de prevere, però la vida continua. Aquesta celebració no és un terme, sinó una darrera etapa del camí.
És veritat que l'esforç, les dificultats, les proves no s'acaben mai a la vida. Fins i tot augmenten amb el pas del temps i experimentem que la vida és combat, és lluita: "Militia est vita hominis super terram" (Job 7,1). Tanmateix, he tingut la gracia d' experimentar que Déu és fidel i en ell puc recolzar-me amb confiança, pel temps llarg o breu que em toqui viure.
Els que "ens hem revestit de Crist pel Baptisme" i els que immerescudament i amb immensa gratitud hem actuat "en la persona del Crist" pel sagrament de l'Orde, tenim la certesa que el Senyor ens va guiant per camins de pau, d'amor, de reconciliació. Per camins de misericòrdia!
Miro, doncs, el futur amb esperança. Em sento acompanyat pels meus familiars, amics i companys de la Residència sacerdotal Sant Josep Oriol. Ara em toca viure en aquella erola abans d'arribar al cim, on es distancien les preocupacions humanes i es veu amb més proximitat i nitidesa les coses transcendents. Desitjo viure aquesta etapa amb goig i amb serena esperança· Esperança d'arribar al terme:
"Allà descansarem i veurem,
veurem i estimarem,
estimarem i alabarem.
Aquesta serà la fi que no té fi".
(Sant Agustí, La Ciutat de Déu, XXII, 30)
Gràcies a tots!
Mn. Joan Galtés i Pujol
Aquesta serà la fi que no té fi".
(Sant Agustí, La Ciutat de Déu, XXII, 30)
Gràcies a tots!
Mn. Joan Galtés i Pujol
No hay comentarios:
Publicar un comentario